REFLEXIONS ESTRATÈGIQUES (II) 

MATAR AL PARE I EL PENSAMENT CIRCULAR.

Vull assenyalar que no sóc “freudià”, m’interessa molt més la psicoanàlisi del seu deixeble rebel, C.G. Jung, però sens dubte la figura freudiana de “matar el pare” és una realitat psicològica. En definitiva, vol dir alguna cosa així com el moment en què les persones madurem i deixem als pares apartats; si no es fa, és impossible desenvolupar la mateixa personalitat individual. Com a tal procés és dolorós i costa assumir-ho, però és la prova de maduresa; si pel dolor que causa no s’està en condicions de fer-ho, la persona queda permanentment en un estat infantil, dependent i alienat.
Una fugida a aquest sofriment és intentar escapar ignorant la realitat. Una reacció típica és que quan la mateixa anàlisi de la situació portaria a “matar el pare” no se segueix el raonament de forma coherent i s’intenta buscar una “esperança” en forma d’excusa per a no fer-ho. A això ho podem anomenar pensament circular.
És evident que en aquest post el “pare” són els partits i institucions catalans tradicionals (JxC, PDeCAT, ERC, CUP, Òmnium, etc.), partidaris tots de la destrucció de la nostra cultura, la nostra societat i la nostra identitat, i auto-proclamats “independentistes (¿) -no nacionalistes”, per resumir, podríem anomenar-los “processistes
El subjecte som nosaltres, els nacionalistes catalans que ens oposem a la seva República multi-cultural i advoquem per un Estat català, la defensa de la nostra identitat i l’oposició absoluta a la immigració massiva. Ens direm “nacionalistes”, per coherència i per no haver d’altres que ho siguin.

I aquí hi ha el nucli de la patologia: els nacionalistes es neguen a assumir la veritat, a entendre que han d’emprendre un camí diferent i oposat als “processistes” i que per a existir políticament han de “matar el pare”. No poden seguir en posicions infantils que hem definit com a “pensament circular”, no poden seguir negant les accions ni les declaracions dels processistes, no -fracàs rere fracàs- parlar de “aquest cop, sí” i “ara torna a haver-hi una oportunitat “(una oportunitat de què?), han de ser valents d’una vegada, substituir el pensament circular, pel pensament i l’acció directa i fer definitivament el que han de fer: convertir-se en subjecte polític.

Si el nacionalisme català està disposat a això o no, si no ho està qualsevol treball polític en aquest sentit, serà inútil.
Nosaltres ja ho hem fet, algú més s’atreveix?

Enric Ravello.