La nació. Article d’un simpatitzant.

Us oferim avui aquest article que ens ha enviat un simpatitzant de SOM Catalans, creiem que és molt interessant.

La nació.

Mirar de definir en unes quantes línies què és o de què parlem quan fem referència al terme nació seria una tasca ingent que, més que un simple escrit, requeriria un manual sencer (i, molt possiblement, encara faríem curt)

Tanmateix, humilment, provarem de traçar un petit esbóç que ens ajudi a apropar-nos d’una forma una mica més sòlida a un concepte que, massa sovint, és en boca de tothom (tant de plomes acadèmiques com d’indocumentades; des de la bona fe i des de la perversitat i el biaix mal dissimulat)

D’entrada, podem afirmar, amb poc marge d’error, que actualment el mot nació podria sumar-se sense gaires esmenes al conjunt de les paraules de naturalesa polisèmica. En aquest sentit, ens agradarà més o menys, però és inqüestionable que ens seria relativament senzill trobar dues persones (amb més o menys coneixements) apel·lant a la nació, al nacionalisme, o al fet nacional, i apreciar que els dos personatges estan parlant de realitats molt diferents, de vegades diametralment diferents.

Per tant, el que aquí provarem de fer és un simple acostament a les principals interpretacions que durant la Modernitat s’han fet del terme. Haurem de pecar de superficialitat, no ens endinsarem als diversos sentits que el concepte nació o similars podien presentar en períodes premoderns i, de fet, tampoc no podrem aprofundir en les dues línies de pensament que tractarem (ens veurem obligats a simplificar, ja que de cadascuna d’aquestes en podríem trobar innombrables serrells i derivades)

Fet aquest avís inicial, comencem. Si pretenguérem fer una definició de mínims (i no tothom l’acceptaria) de la nació, podríem dir que és aquell conjunt d’individus conscients de formar part d’un col·lectiu o comunitat esdevenint un subjecte històric susceptible, especialment durant en el període modern, de constituir-se en subjecte polític. Els elements que conformen aquesta consciència col·lectiva podran ser d’una naturalesa o d’una altra (política, cultural, ètnica religiosa, institucional …) i en ells hi haurà sempre determinats elements que prendran un caire més simbòlic i d’altres més relacionats amb la cultura material. El que indiscutiblement sempre haurà d’existir és una memòria heretada de comunitat (per mínima que siga) i, naturalment, la voluntat de ser o existir.

Hem de tenir present que, independentment del nostre posicionament sobre la Modernitat i les seves característiques, la centralitat política de la nació tal com nosaltres l’entenem és, en molts sentits, un fenomen recent. De la mateixa manera, també hem de ser conscients que determinats trets que avui associem al terme nacional també són fenomens moderns: la igualtat jurídica, el concepte de ciutadania i sobirania nacional, la participació política de les masses, la noció de res pública, la territorialitat i, fins i tot, el concepte de nacionalització o socialització en la nació. Evidentment, el fet que aquests elements siguin actualment hegemònics no implica que forçosament estiguem en unes condicions de joc tancat; és a dir, no hi ha cap raó objectiva per la qual haguem d’acceptar com una veritat científica (que de vegades per alguns sembla fins i tot revelada) el fet que aquests elements siguin immutables i sagrats en el fenomen nacional. És més, si el nostre nacionalisme va de bracet d’una crítica profunda a la Modernitat, també caldrà posar en qüestió aquests principis i cercar-ne (en el passat o en la creació de nous valors) uns altres.

De fet, aquesta disjuntiva (acceptar o no la necessitat d’aquests trets que mencionàvem) ens condueix a la primera pregunta que un individu del nostre temps cal que és plantegi si realment desitja sortir de l’eslògan fàcil i aprofundir en la qüestió: existeix un vincle i/o continuïtat històrica entre les identitats culturals premodernes i les nacions modernes?

Talment com una història d’aquelles que llegíem de petits en què triàvem la nostra aventura en virtut de la resposta que donàvem, ens veurem abocats a una de les dues grans escoles o visions sobre la nació que s’han estructurat en els darrers tres-cents anys (que alhora podríem fraccionar en multitud de tendències i subintendències segons els elements en els quals posen l’accent, però que com ja hem dit no podrem abordar en profunditat)

Si la nostra resposta ha estat negativa, és a dir, no creiem que hi hagi cap mena de vincle entre les realitats etnoculturals premodernes i les actuals nacions, ens aproparem al concepte liberal de la nació (el poden anomenar d’infinitat de formes: moderna, política, cívica, progressista, jurídica…) Serem honrats i confessarem que tot i que pretenem ser escrupolosos i rigorosos en la seva descripció aquest no és el nostre model.

La nació liberal o moderna (com la mateixa Modernitat en el seu conjunt) neixen d’un triple procés (superposat i en el qual sovint és impossible determinar si un fenomen pertany a un àmbit o altre, o a tots tres) que, en gran mesura, s’inicia durant la Baixa edat mitjana i fa eclosió el segle XVIII amb les revolucions atlàntiques: primerament, la centralització política a partir de les monarquies autoritàries, amb solució de continuïtat amb les monarquies absolutes, les quals, com afirmava Alexis de Tocqueville, en molts sentits creen l’estructura per l’estat modern liberal.

En segon lloc, el naixement i desenvolupament del capitalisme comercial que evolucionarà en agrari i industrial i les seves implicacions no estrictament econòmiques (jurídiques, polítiques, però també mentals) I, finalment, la revolució filosòfica del pensament modern que trenca la cosmovissió tradicional (des del Renaixement a la Il·lustració, passant per la revolució científica i, per a molts, la reforma protestant)

Fruit d’aquests elements, la nació liberal moderna es constitueix sobre el principi de l’individu com a subjecte de dret i font primera del poble i de la sobirania nacional (el famós contracte social rousseaunià) Els ciutadans acorden (d’aquí el caràcter voluntarista en paraules de Renan) conviure sota un marc legal que té com a fonaments ideològics els valors polítics liberals i en cap cas els elements de naturalesa ètnica i/o cultural.
Simplificant i resumint molt, per entendre aquesta concepció cal percebre l’ésser humà com una entitat fonamentalment i nuclearment racional, entenent aquesta naturalesa com a individual i universal alhora, permetent, en un exercici d’optimisme filosòfic més que notable, acollir-nos a la creença positivista segons la qual VERITAT (en majúscules) ens és accessible gràcies al paper del complex tecnocientífic, i menyspreant i arraconant les altres esferes o dimensions humanes (estètica, transcendint, comunitària…)

Òbviament caldria aventurar-nos amb més calma en el pensament de Descartes, Kant o d’altres figures similars per entendre la Modernitat en tota la seva dimensió. Certament, també és incontrovertible que moltes de les seves aportacions han conformat la nostra forma de veure el món, i seria caure en el sectarisme no reconèixer la seva transcendència. Tanmateix, i tenint present que aquest text no pretén ser precisament una apologia de la nació liberal, també cal emfatitzar en aquells elements que, des de la nostra perspectiva, no mereixen la mateixa indulgència.

En aquest sentit, la racionalitat moderna va molt més enllà de la simple constatació de la naturalesa racional de l’home (entenent-la com aquella capacitat que fruit del nostre desenvolupament cognitiu ens permet percebre, analitzar i fer judicis, reflexions o deduccions sobre la realitat) sinó que ve complementada com dèiem d’un optimisme filosòfic galopant que no només ens ha conduït a la creença que som capaços de conèixer la veritat en tots els sentits, sinó que ha acabat derivant en un antropocentrisme del qual tot just ara el planeta i nosaltres mateixos n’estem recollint els inquietants resultats en forma de crisi ecològica.

De la mateixa manera, de bracet del capitalisme, la nació liberal s’ha posat al servei d’una visió de la vida utilitarista, materialista, productivista i industrialista, de la qual el marxisme primer i la postmodernitat actualment no en són res més que seqüeles o fills més o menys legítims. En el mateix sentit, l’accent en la individualitat del procés condueix a una fractura insalvable entre la persona, la seva comunitat etnocultural i l’entorn (que passen a ser elements del tot accessoris, per no dir relíquies del passat) Paradoxalment, doncs, l’home, alhora que és atomitzat i aïllat dels seus iguals, passa a formar part d’un nou conjunt: la humanitat sense matisos (desapareix l’alteritat) neix l’arxifamós i popular entre la progressia, ciutadà del món. No hem d’oblidar que com afirmava Alain De Benoist, en certa manera l’objectiu final de la Il·lustració i la Modernitat és l’estat universal. Per tant no ens ha de sorprendre gens la tendència globalitzadora i mundialista que està prenent aquesta etapa del capitalisme (Cal dir-ho tot: inusualment, punt per Marx) Reblant el caragol en aquesta direcció, el constructivisme social (amb E. Hobsbawm, sempre hostil i apriorístic pel que fa al fenomen nacional, al capdavant) assegura que arribats al món del capitalisme global i postmodern, la nació, interpretada per aquesta tendència, com a fenomen estrictament modern, es dissoldrà en un món postnacional.

Per no allargar-nos més en aquest apartat, només ens queda recordar que els processos de nacionalització i homogeneïtzació interna (que provoquen la reacció de les perifèries) dels estats nació moderns que s’inicien aleshores responen a dues noves necessitats: la del mateix estat per tal de crear els seus nous ciutadans; i la del capitalisme (en una societat en la qual hi ha una hipertròfia de la dimensió econòmica) de comptar amb una mà d’obra qualificada i capacitada pels nous processos industrials, amb les famílies pageses expulsades del camp per la revolució agrària.

Sovint aquestes noves cultures nacionals tenen molt poc a veure amb les identitats culturals prèvies. Són centralitzadores i homogeneïtzadores, menyspreen el món rural i local (neix la idea del folklore en el pitjor sentit del terme, com a fòssil del passat, d’aquí el fil que Hobsbawm seguirà quan parli de l’invent de la tradició) i sempre fomentaran la fidelitat de les masses modernes a l’estat com a ens polític-legal, no a la nació en sentit identitari. Michael Bilig ha batejat com a nacionalisme banal el fruit d’aquest procés. Pocs autors com el castellà Miguel Delibes han descrit en les seves obres (autèntics homenatges al món rural castellà) com una nació secular pot morir a mans del seu estat.

I davant de tot plegat què en podem dir? Podem refutar res davant l’èxit sense pal·liatius de la nació moderna?

Doncs creiem que sí.
En primer lloc, la vocació universal de la Modernitat i per extensió de la nació liberal és una fal·làcia. No existeixen valors asèptics, atemporals, mesurables per la ciència, aculturals, ahistòrics i atemporals. La Modernitat és fruit d’un desenvolupament històric concret en un espai geogràfic precís.

En segon lloc, la nació liberal abjura i menysprea la comunitat etnocultural. Per tant, la tria dels elements de comunicació, interrelació i endoculturalitat que ha de tenir qualsevol societat (bé, potser la postmoderna-postmarxista en puguin prescindir) han de ser gairebé aleatoris i sense cap mena de connotació identitària. Òbviament, no cal ser un observador massa agut per constatar que al darrere de la immensa majoria de les nacions polítiques hi ha una nació cultural (en estats plurinacionals, normalment, una de les nacions en serà el nucli o centre)

Finalment, i aquest argument és molt més subjectiu, la visió de l’individu a la Modernitat (aïllat de la comunitat, utilitarista, materialista…) possiblement s’allunya d’una antropologia real, o si més no, és d’una naturalesa del tot contingent i en cap cas necessària.

Ara bé, enllaçant amb la qüestió inicial, si hem contestat que considerem que sí que és probable que existeixi algun tipus de vincle entre les identitats col·lectives premodernes i les nacions-estat actuals, on ens situa això?
Per començar, pels modernistes és força factible que esdevinguem una mena de dimoni amb cua i banyes. No en va el liberalisme i el progressisme fa decennis que estan embarcats en la tasca d’estigmatitzar qualsevol teoria del nacionalisme que fugís de la norma establerta, dels consensos que ens han imposat.

Primerament, cal tenir molt clar que les posicions que defensen les arrels etnoculturals de les nacions són múltiples i que, per contra, el modernisme ha fet (i ho continua fent) tots els esforços possibles per caricaturitzar-les i reduir-les (de forma sovint potinera) a dos conceptes: essencialisme i totalitarisme (o, si més no, la supeditació de l’individu al col·lectiu) i d’aquesta grollera simplificació a la realitat hi va un bon tros. D’entrada, és ben cert que en el món de les nacions existeixen visions essencialistes (idealistes en termes filosòfics) Un exemple diàfan en podria ser la visió de José Antonio Primo de Rivera clarament exposada en els seus textos. Però aquesta visió (tan vàlida com qualsevol altra, tot siga dit) no és única. Per exemple, Otto Bauer, pensador del corrent austromarxista i possiblement la mirada més aguda i fina sobre el fenomen nacional en el socialisme d’arrel marxista, construeix una visió historicista, culturalista, d’ampli espectre de la nació i ho fa sense recórrer a una visió platònica de la Història. De fet, defensant-se de les crítiques que rep dels seus companys marxistes conclou: “No podem superar la concepció nacionalista de la història perquè impugnem el fet incontestable de les peculiaritats nacionals, ni la diversitat de caràcters nacionals, sinó solament si despullem el caràcter nacional de la seva aparença substancial, i mostrant que la nació és un precipitat de processos històrics passats” En aquest fragment Bauer reparteix a tort i a dret, però especialment a la visió moderna de la nació i, alhora, al que ell considera construccions idealistes del concepte.
Pel que fa al segon punt, la relació individu-comunitat. Certament, també en aquest àmbit tenim models en els quals clarament la comunitat eclipsa l’individu (especialment en el sistema de pensament nacionalsocialista alemany, tot i que lluny de l’estalinisme soviètic) Però, contràriament, podem citar propostes absolutament hostils als monopolis estatals: els tradicionalismes (per exemple el carlisme en el cas de l’estat espanyol) l’anarco nacionalisme o, fins i tot, molts pensadors pertanyents al moviment de revolució conservadora alemanya. En aquest sentit, ens és difícil imaginar Ernst Junger supeditant la seva individualitat a res (i sens dubte era nacionalista) Altra cosa és (i això donaria per molt més) és el fet que des de la crítica a la Modernitat s’hagi proposat un altre model d’individualitat: plena, conscient i transcendent, però als antípodes del model liberal Naturalment, aquesta és una realitat que incomoda profundament a un progressisme més interessat en la consolidació d’un consens basat en mitges veritats i simplificació.

La reacció al model de nació liberal-moderna presenta molts fronts, però ens centrarem en dues idees matriu. En primer lloc, la primera resistència: Herder i el romanticisme. Mentre la Modernitat ens presenta, ja el segle XVIII, una mena de preludi de la fi de la Història, amb un model que, com hem vist, es pretén i presumeix universal i atemporal, el qual ha de constituir-se en la culminació de tots els processos històrics (davant de la qual cosa, Evola ens diria que això està en funció de percebre la història com a lineal) Herder s’hi rebel·la i assegura que no existeix cap model universal, cada poble és fruit de la seva història, geografia, clima… Cada comunitat construeix el seu propi destí, i Herder afirma sense embuts que fins i tot l’estructura política que emergeixi de cada col·lectivitat serà genuïna (negant així la universalitat de l’estat nació modern). Com l’historiador anglés, Anthony Smith ha assegurat, el fenomen nacional i els seus vincles amb la nació moderna, només es poden entende si els observem amb una mirada de llarga durada. Un altre debat seria si, malgrat la irrefutable i necessària diversitat cultural (no parlem de l’actual multiculturalisme dels “progres”) existeixen valors universals, i en cas que no siga així, si seria desitjable que els acordéssim, tenint molt present que moltes civilitzacions no senten com a pròpies les actuals regulacions en drets humans per consolidar-les poc plurals o etnocentristes (escrites des de la mirada d’Occident). No hem d’oblidar, i Herder ja era un avís significatiu, que la visió universalista i progressista de la Modernitat esdevé el fonament teòric del colonialisme.

En segon lloc, mentre la Modernitat, com véiem, percep l’home com un subjecte isolat de la seva comunitat i medi, pensadors com Heidegger, amb el seu concepte del Dasein, ens mostra que el nostre subjecte és indestriable del nostre entorn, en formem part, ens conforma i ens transcendeix. D’aquesta manera les identitats que conformen els individus són un dels motors de la Història.

Com hem dit en començar el text, de tot el que hem dit en poden (de fet n’haurien) de sortir infinitat de derivades, arguments, contraarguments, dissensions i, evidentment, ampliacions i matisacions.

A partir d’aquí és plausible obrir interrogants en relació al concepte de nació i singularitzar en cada procés nacional i les seves peculiaritats. En aquest sentit, si comentàvem abans que en qualsevol comunitat o col·lectivitat nacional hi ha elements que assoleixen una significació més simbòlica i d’altres que no, podríem preguntar-nos quines són en cada cas i el perquè. També podríem qüestionar-nos per quina o quines han de ser les institucions polítiques que organitzin el poder i les relacions en el si de les comunitats. Ha de ser l’estat tal com el coneixem? Un altre tipus d’estat? Alguna d’institució premoderna? La descentralització en petites comunitats que es puguin associar amb els seus iguals etnoculturals? D’on hauria d’emanar el poder i les relacions que crea? Ha d’existir un marc d’igualtat? En quins termes? Quina ha de ser la noció de canvi històric i cultural en les nostres comunitats? (Per què és ben clar que l’actualment hegemònica ens condueix al suïcidi etnocultural) O com i fins a quin punt una comunitat pot gestionar la integració harmònica d’elements al·lògens? Quina ha de ser la relació entre l’individu i comunitat? …