ELS PAÏSOS CATALANS: CONCEPTE ETNO-NACIONALSTA.

“La fundació del País Valencià per Jaume I, en efecte no era només jurídica: era també, si m’és tolerat l’adjectiu que trio amb totes les reserves, racial”. Així descriu el gran teòric dels Països Catalans Joan Fuster la fundació de l’antic Regne de València després de la derrota dels musulmans, l’inici del seu procés d’expulsió i el de repoblació d’aquestes terres per colons catalans, un procés –també si se’m permeten les paraules- de “neteja ètnica”.

Seguint amb Fuster, i per a deixar-ho més clar, si és que encara és possible, en la seva obra de referència “Nosaltres els valencians”, ens diu referint-se a l’ús del gentilici “valencià” per part dels catalans arribats al nou Regne i els seus primers descendents: “els valencians, de fet, eren els altres: els no-moros. I amb ells s’articula la nostra història, la nostra societat, el poble que som”.

El mateix procés es va dur a terme a les illes balears, i al conjunt d’aquestes terres conquistades i repoblades per catalans, i per tant unides per una realitat ètnica, és al que anomenem Països Catalans. Aquesta gesta va suposar un constant esforç demogràfic i bèl·lic per a assegurar el domini de les terres conquistades, en una permanent tensió amb l’enemic islàmic, una tensió que va ajudar a forjar el caràcter i la consciència de poble. Va ser també un procés de llarga durada, detallat en la seva fase inicial pel catedràtic d’Història medieval Enric Guinot en la seva obra “Els Fundadors del Regne de València”, i que acabarà amb l’expulsió dels moriscos pels Reis de la casa d’Àustria el 1609; una expulsió a la qual Fuster es refereix en els següents termes: “Mirades les coses sincerament, no hi ha cap dubte que, des del nostre angle, l’expulsió (dels moriscos) fou una sort”.

Els Països catalans són la defensa de la idea de “nació- estirp” Volksgemeinschaft, de la qual formen part també les generacions passades i futures. La comunitat del poble unida per llaços de cultura d’història i de continuïtat ètnica, com a element clau i definitori. Una comuna-consciència per la qual els individus que pertanyen a ella se senten com l’expressió d’un col·lectiu etno-nacional determinat i alhora únic, una manera de ser i estar pròpia, basada en l’origen comú, una concreció identitària en un espai i un temps i que es prolonga en l’esdevenir històric. Com deia Fuster una vegada més: “no volem deixar de ser el poble que som, no volem cedir a la dissolució ni a la indiferència”.

ERB