Eleccions als Països Baixos. Realisme polític.

Article d’Enric Ravello comportàveu i relacions exteriors de SOM catalans

Un bany de realisme polític.

Per a qualsevol que conegui la societat neerlandesa, o millor per a qualsevol que hagi conegut la societat neerlandesa fa un parell de dècades, els resultats de les eleccions d’ahir són sorprenents. Fins fa pocs anys als Països Baixos era impossible ni tan sols insinuar una paraula o un gest mínim sobre la immigració, era un tema tabú i tota la societat aparentava estar encantada amb  “l’enriquiment” multicultural, que ahir un partit obertament anti-immigració aconseguís el 13% de vots i que el vencedor de les eleccions el liberal de dretes (VVD) del actual Primer Ministre Mark Rutte, hagués criticant durant la campanya aspectes de la immigració, hagués prohibit actes electorals turcs en sòl neerlandès i hagués impedit l’entrada d’un ministre turc al seu país, era una cosa absolutament inconcebible. Avui és una realitat, i com a tal un símptoma positiu de la reacció popular contra la dictadura multicultural del sistema.

No obstant això, el PVV de Greet Wilders encara que hagi pujat 5 escons respecte als comicis de 2012, i malgrat aquest 13% és el gran perdedor d’aquestes eleccions, en les que algunes enquestes  havia resultat com a primera força política del país. Tres són els punts a tenir en compte per explicar aquest fracàs.

-La fragilitat d’un discurs obsessivament anti-immigratori sense incidir en altres aspectes polítics i assumint els principis econòmics liberals. Això ha estat fàcilment contrarestat pel partit liberal de dreta (VVD) al qual amb un mes de crítica sobre la immigració massiva, li ha valgut treure-li una part del potencial electorat a Greet Wilders, que -a diferència d’altres partits identitaris europeus, FPÖ, VB, FN- no ha incorporat a les seves propostes un programa social clar.

-Les enquestes i la participació. Donant com a vencedor a Wilders -encara que les enquestes dels últims dies ja el situaven com a segon partit- i presentar-lo com el perill “racista i feixista” (?), Els “mitjans” han aconseguit mobilitzar tot l’electorat neerlandès, aconseguint un participació rècord, que clarament ha perjudicat el PVV.

-I com a factor principal el “euroescepticisme”. S’ha demostrat el gran error que és vincular el rebuig a la immigració amb la sortida de la UE i de l’Euro com pretenia Wilders. Presentar-la com la continuïtat geopolítica del Brexit i de la política de Donald Trump -del que hi ha coses que sí que ens agraden- cap a Europa, que no és més que: “make Ameica great, and Europe small”, és una greu equivocació ideològica i estratègica. Els Països Baixos viuen fonamentalment de dues coses: el tracte fiscal que donen a les empreses de la UE que s’instal·len al seu territori i del port de Rotterdam, via d’entrada i sortida de mercaderies alemanyes. Sortir de l’euro i de la UE suposaria la fi d’aquestes dues fonts vitals de riquesa per als Països Baixos, en el cas del port una barrera fronterera entre els Països Baixos i Alemanya, provocaria simplement que Alemanya substituís Rotterdam per potencia el port de Hamburg. Wilder sembla haver oblidat que el petroli del mar del Nord ja s’ha esgotat. Aquest absurd plantejament, per a res compartit pel gruix del poble neerlandès -fins i tot pels que estan contra la immigració- explica en gran mesura la derrota de Wilders i pot explicar futurs fracassos electorals de qui caigui en aquest parany. Perquè, que quedi molt clar, ni Greet Wilders ni Marine Le Pen van a treure els Països Baixos ni a França de la UE, perquè ni neerlandès ni francesos donen suport a aquesta mesura.

Deia ahir un enemic polític, Jean-Marc Ayrault, ministres d’Afers Estrangers de França “” felicitacions als holandesos … per la seva voluntat de treballar per una Europa més forta “, és paradigmàtic que ara siguin els socialistes els que apel·lin a l’Europa forta i alguns “identitaris” els que siguin els euroescèptics i els anti-Europa: falta de realisme. Una cosa bàsica falla, és hora d’apostar per una Europa forta, i de pensar en terme polítics propis del segle XXI, ja hi ha qui ho fa, especialment el FPÖ austríac, aquesta és la línia a seguir.