El problema de la fruita de pinyol o “Entre tots el van matar i ell sol es va morir”

Aquests dies ha sortit als mitjans la notícia de la greu crisi del sector de la fruita del pinyol.

La convergència d’un seguit de problemes i circumstàncies ha desembocat en l’actual situació.

Ja fa uns anys, les prometedores expectatives del sector van comportar l’entrada de grans corporacions especuladores que van fer-ho, com és lògic quan no hi ha cap control ni regulació pel sector, de forma totalment descontrolada (la conselleria s’amaga amb excuses de “lliure mercat”) comprant grans finques i fent créixer la producció iniciant així el camí de l’excés..

Molts pagesos, enfront aquesta situació i per no naufragar (créixer enfront del desafiament dels “grans” o desaparèixer) van fer inversions amb crèdits per continuar fent de pagès. Podem dir que, de manera enganyosa i amb peus de fang, ja que tot era fruit d’una conjunta puntual de bonança, …. Tot creixia i “anava bé”.

Arriba l’any 2014 i la U.E., sempre submisa als dictats dels EUA accepta participar en el boicot a Rússia (un boicot en el qual Europa no tenia res a guanyar i si molt a perdre, com el temps ha demostrat), de cop va desaparèixer un mercat que comprava uns quaranta milions de fruita dolça cada any (avui els russos la compren a la Xina) i va començar la davallada.

Des de llavores la cosa han anat de mal en pitjor pels mitjans i petits productors, enguany, amb una collita especialment abundant, la cosa ha esclatat.
Inversions que no es poden rendibilitzar. Crèdits que no es poden retornar i com a conseqüència l’amenaça de perdre la terra i el patrimoni que moltes vegades ve de generacions. Cadenes de distribució que paguen per sota del preu de cost, és a dir que s’arriba a la bogeria de: “com més producció, més pèrdues”, i que fins i tot, puntualment, no compren determinades varietats. Finalment, aprofiten el moment per imposar els seus preus de ruïna al productor (però això si, quan aneu a comprar, el preu que trobareu al supermercat, en comparació al que han pagat al pagès, estarà, de mitja, multiplicat ….. per 7).

Per acabar i anant una mica més enllà, el camp no solament no està protegit ni gaudeix de planificació ni protecció per part de l’estat, sinó que, ben al contrari, les polítiques agràries, especialment les de la U.E., denoten una guerra contra els pagesos, una guerra mal dissimulada contra el camp, contra un sector que és la sal de la terra i de la nació, la seva soca-rel, la seva ànima (anem entenent?). Tot plegat mentre amb la llei de la jungla del “lliure mercat” es beneficia a les grans corporacions que a falta de regulació aprofiten els pitjors moments del sector per, si cal, vendre a pèrdues, emportant-se la clientela per acabar d’enfonsar la petita competència i fer-se amb el mercat.

El pagès, el representant per excel·lència de l’anomenat sector primari, necessita protecció contra les grans cadenes de distribució i les grans superfícies, protecció contra el “lliure mercat” que els situa total desventatja enfront de la producció de països de baix cost i naturalment necessita protecció de l’estat, que hauria d’implementar lleis i normatives a aquest fi. En contrapartida que els ofereix l’estat liberal?, desprotecció, misèria i ruïna.

Per a SOM catalans el sector primari és i sempre serà justament això, EL PRIMER, el primer a protegir, perquè el camp i la pagesia, no pas les ciutats globalitzades ni els gratacels cosmopolites, són la sal, la vida i el futur de la nació.

El camp primer!!!

SOM catalans.