D’immigració i refugiats.

05 ag. D’immigració i refugiats.

Els grups de pressió pro immigrants i pro immigració ocupen un lloc indegut i desproporcionat en el debat públic. Tant desproporcionat com irracional i irresponsable, sigui dit.

Avui farem un esbós per desmuntar amb raonaments sòlids les seves mentides. Les mentides i falsedats que tots coneixem per la premsa i els mitjans, que les esbomben diàriament, i per on haurien d’anar les solucions del problema.

1) Els drets humans són individuals però també col·lectius, i aquests són tan importants, si no més. Els drets dels pobles, i per descomptat també del poble català, a la lliure determinació i la mateixa existència. (drets reconeguts per les Nacions Unides, inclòs el dret dels autòctons).

2) La protecció dels migrants pot ser exercida de diferents maneres, no només per la recepció en el nostre territori nacional:
a) Si la causa de la migració del país d’origen correspon a “motius econòmics”, el que pertoca és actuar sobre les causes i una forta política de codesenvolupament, intentant que aquestes siguin rendibles tant pels estats teòrics de recepció com pel país “emissor”, normalment economies en desenvolupament però afectades i castigades per la desertificació, la taxa de natalitat o la globalització; En resum parlem d’ajuda optimitzada i sempre en origen.
b) Si la causa de la sortida és deguda a la guerra, les massacres, el racisme, el genocidi, la cristianofobia, etc… aleshores cal actuar de nou sobre les causes. És a dir, per la via de les sancions internacionals, incloses les militars, però sobretot caldrà treballar imperiosament per l’eliminació d’aquestes causes, ben sovint, històriques, en el sentit de l’existència de fronteres completament artificials (recordem els famosos acords Sykes-Picot com a origen de mals posteriors i encara no solucionats), imposades i mantingudes de forma autoritària.

3) El tractament dels autèntics refugiats ha de ser sempre sota el precepte humanitari del retorn d’aquestes persones als seus països en el mateix moment que les condicions ho permetin.
a) En tot cas l’acollida haurà de ser de forma preferent el més a prop possible del país d’origen d’aquestes persones. En el cas que tots coneixem, per exemple, països com: Jordània, Líban, Turquia han acollit refugiats i està bé ajudar-los si escau, però en canvi estats com per exemple (no pas l’únic), Aràbia Saudí ha de ser posats sota la pressió de l’opinió pública i la diplomàcia internacional, doncs es tracta d’un país proper, de la mateixa llengua i religió, vast i ric, però que no fa res significatiu per acollir, ben al contrari, de fet sembla fins i tot alimentar indirectament el “camí cap a Europa”.
b) La recepció a Europa, en qualsevol cas, haurà de ser sempre excepcional i transitòria.

4) El raonament sobre aquests temes no ha de ser abstracte, mostrant una postura irracional i “bonista” que ignora, quan no va directament en contra, de l’interès nacional. De fet, les societats europees pateixen des de fa anys els actes criminals i terroristes contra els seus ciutadans, que inclouen l’assassinat discriminat de nens (recordem la intencionalitat de matar joves a un dels darreres atemptats islamistes en terra europea) i que ens obliguen a prendre la mesura exacta del perill islamista, un perill que augmenta dia a dia. Ignorar les lliçons de la història i la situació de països com Bòsnia, Egipte, Índia, Indonèsia, Iraq, Líban, Turquia, Pakistan, Filipines, Síria … És pitjor que perillosíssim. És suïcida.

No ens ho poden permetre.