COMENTARIS SOBRE LES ELECCIONS DEL 10-N.

Sánchez, que gestiona el PSOE de manera personal i patrimonial, va ser un dels fracassats en la nit electoral, la seva intenció a l’hora de repetir els comicis era atreure vot “útil” de PODEMOS, per facilitar la seva investidura, l’únic que ha aconseguit és empitjorar la situació del seu partit i ficar-se en un laberint del qual en pot sortir tocat personalment, o fins i tot no sortir-ne. Això ho diem perquè després d’una campanya vacil·lant pel que fa a les aliances i en la qual va renegar setanta vegades de PODEM, ara no ha trigat més de 48 hores en signar un acord de govern amb la formació morada, celebrat amb una abraçada excessiva. El motiu d’aquesta urgència? Que el PP havia anunciat la possibilitat d’un acord amb el PSOE però exigia com a primera condició el cap de Sánchez en safata, així que abans que a l’interior del seu propi partit poguessin començar a sorgir els dubtes, va tancar qualsevol possibilitat amb un anunci precipitat, inesperat i gesticulat.

En aquesta ocasió la passiva campanya del PP li ha donat els seus fruits, passiva perquè avui el PP només té una opció “seure a la porta de casa per veure passar el cadàver del seu enemic mort”, com diu el refrany xinès, i ho ha de fer de forma passiva perquè atacar els seus enemics li pot perjudicar electoralment. El 10N va veure el cadàver d’un d’ells: Cs, encara que també va veure com l’altre –VOX– es feia més fort. És evident que l’objectiu del PP és arribar al govern d’Espanya, i per això té dos enemics: Cs i VOX. El genial invent de l’estrateg Aznar de crear tres partits de dretes per aglutinar vot de centre a l’extrema dreta i després formar coalicions amb la suma dels tres, ha estat un gran fracàs perquè per la llei electoral espanyola augmentar el nombre de candidatures per a un mateix nombre d’altres, és simplement suïcidar-se parlamentàriament, per tant el PP està condemnat a esperar passivament que canviï aquesta situació, o -en el millor dels casos- fer de comparsa secundària en algun govern de Gran coalició. Trist panorama.

VOX és un dels triomfadors de la repetició dels comicis, un partit que fa servir eslògans sense plantejar els temes amb realisme i coherència, ha aconseguit el que buscava, que aquests eslògans (que no realitats) hagin mobilitzat un públic que volia més una política més dura que una posició política sòlida. Són eslògans perquè, entre música de Manolo Escobar, himnes de la Legió i el famós “A por ellos!”, el que diuen és absolutament irreal i irrealitzable, ningú acabarà amb l’estat de les autonomies que és el seu tema principal; mentre que en el segon, la immigració, són ambigus: il·legal no, però legal si; musulmana no, però hispanoamericana sí, i incoherents, no es pot pretendre solucionar el problema de la immigració quan es defensa l’ultraliberalisme econòmic en l’àmbit local i mundial, que és precisament la causa primera de la immigració. Un ultraliberalisme que els fa defensar aberracions contra la sanitat pública i el sistema de pensions.

Empat fora de casa, podria ser un bon terme per al resultat de PODEMOS, baixa en vots més del que pensaven, però Sánchez va al seu rescat, i Iglesias podria -i ho poso molt en condicional- passar a ser vicepresident del Govern en lloc de líder d’un partit a la baixa. Durant la campanya PODEMOS va fer alguna crida sensata a defensar el sector públic i la sobirania econòmica però també es tracta d’eslògans buits, ja que és impossible defensar el sector de prestacions públiques sent còmplice del seu principal agent destructor: la immigració massiva, i no es pot defensar la sobirania econòmica sent corretges de transmissió del mundialisme de Soros, en aquest sentit dir que aquest tipus de propostes sí que són defensades coherentment per Matteo Salvini i per Marine Le Pen, qui és molt clara a l’hora de vincular Estat social i sobirania econòmica amb l’antimundialització i l’anti-immigració
Cs, en comptes de passiva la seva campanya ha estat de fugida, no havent sabut definir el seu paper de “centre” i supeditant permanentment a la dreta, l’opció taronja deixa de tenir sentit propi i queda reduïda a la marginalitat. Es parla que la seva “refundació” tindrà com a teló de fons una confluència al PP, o això, o el ridícul permanent. No hi ha gaires opcions més.

A Catalunya la primera dada és que no puja l’abstenció, nosaltres mateixos i molts catalans nacionalistes l’havien demanat com a forma de deslegitimació i de rebuig als partits processistes, la conclusió, no per molesta ha de ser menys clara: no hi ha independentisme nacionalista fora del processismePDECat, ERC i CUP devoraran al seu partidista interès tot el que sigui procés i efectes col·laterals, cal buscar una altra via política, aquesta està tancada.

Pel que fa als resultats ERC, el gran beneficiari de la situació, aconsegueix el primer lloc, però amb un PSC que se li acosta molt i amb una majoria de vots constitucionalistes, les coses com són, sempre com són. ERC cerca amb la seva victòria ser la clau per a la investidura de Sánchez, i semblava haver-ho aconseguit, fins que va arribar el vot per correu que li treia un escó al PNB i li atorgava al PP, i el que és més important, feia que l’abstenció d’ERC no fos prou i es faci necessària també la de Bildu. ERC deixa de ser determinant per a convertir-se en coprotagonista, i si ERC estava disposada a vendre no molt car el seu suport (clar a canvi de desallotjar el JXC de la Generalitat) ara haurà de pensar-s’ho dues vegades, perquè la seva decisió no serà determinant, Bidlu pot fer inútil l’estratègia d’ERC.

En les setmanes vinents veurem com es desenvolupa la situació i si finalment hi ha pacte o si tots els partits mantenen el que s’ha dit fins ara, amb el que seria impossible formar govern.

 

Enric Ravello.