11 de setembre 1714, 11 de setembre 2020.

Avui 11 de setembre de 2020 fa tres-cents sis anys de la caiguda de Barcelona, la resistència heroica del nostre poble ha passat a la història.

Si alguna cosa som i ens defineix és que un poble de resistència ferotge, les revoltes continuades contra les agressions a les nostres llibertats no han tingut mai treva. Aquesta resistència tossuda és el que sens dubte ens ha permès que avui en dia seguim existint.
Però alerta!, la situació actual té uns ítems absolutament diferents.
A les “formes tradicionals” que l’estat espanyol ha fet servir aquests darrers segles, sense èxit sigui dit, per laminar-nos se n’afegeixen de noves i de molt més perilloses.

Tota situació pot revertir-se, el futur no està escrit, està a les mans dels pobles i la seva fortalesa en la lluita per l’existència, així ha estat sempre i així és. Però ara el que està en solfa és l’existència mateixa del nostre poble i aquesta és una batalla que no podem perdre. Ho direm d’una forma més planera, per resistir, per guanyar, per recuperar els nostres drets nacionals, ha d’haver-hi un poble al darrere que pugui i vulgui dur-ho a terme.

Sintetitzem, estem parlant de la “batalla demogràfica” (dos factors la defineixen, per una banda la natalitat autòctona més baixa, possiblement del món, per l’altra onades i onades d’immigrants que per quantitat i “característiques” són impossibles d’integrar) si la perdem la situació serà IRREVERSIBLE.

Cal “vacunar-nos” contra la ideologia mundialista-igualitarista, contra aquest relativisme ètic i moral, contra aquesta infecció que ens curtcircuita mentalment i psicològicament.

  • Arrelament, identitat, nacionalisme.
    La resta, aleshores sí, serà cosa “nostra”.