1 d’octubre de 2017, l’oportunitat malmesa.

Si en algun moment, si en algun context, vam tenir l’oportunitat, és a dir, vam tenir les condicions objectives per arribar a assolir la independència, va ser pels i gràcies, sí, hem dit gràcies, els fets del dia 1 d’octubre. Aquell va ser un jorn gloriós, però no pel fet de fer un referèndum ni pel de guanyar-lo, que va estar prou bé, sinó per les altres circumstàncies que van envoltar-lo i per les sinergies que aquestes van aconseguir activar i concentrar.

Parlem evidentment de la repressió policial, que per una banda va ser totalment inútil, puix no va aconseguir evitar-lo, però per l’altre va ser d’una utilitat extrema. No hi ha res que uneixi més a la gent, a un poble, que el patiment o, sigui dit més col·loquialment, passar-les morades junts.

No ens enganyem, sense la repressió policial i sense les imatges de violència, el dia haguera passat com un més del “via crucis” processista, un altre dia històric d’aquells que eren el … Pa negre de cada dia.

No va ser així, d’aquell dia ençà, es va crear un caliu, un sentiment ofensiu, una mala llet concentrada en la gran majoria que, emprenyats, esperàvem l’ordre de tirar endavant i provocar la situació que hagués fet ineludible una intervenció europea, però “l’ordre”, el mandat, les instruccions, el “anem-hi”, mai va arribar.

El que si va arribar 10 dies després, va ser el primer gerro d’aigua freda del processisme per començar a diluir la força del poble, la fantasmagòrica declaració, automàticament suspesa, d’en Puigdemont, que tot seguit va “passar la pilota” al parlament.

El segon gerro, el definitiu, va arribar al cap de dues setmanes, amb la gent cada cop més desorientada es va escenificar la gran comèdia parlamentaria, els diputats, després de voltes i més voltes, qualsevol diria que ens volien marejar, van votar “la proposta de resolució 2. Procés constituent”, però de “la proposta de resolució 1. Declaració dels representants de Catalunya”, es va votar únicament “la part resolutiva”. La part corresponent a “La declaració dels representants de Catalunya”, és a dir l’autèntica declaració d’independència, ja van tenir cura de limitar-se a “fer-la llegir” però NO ES VA VOTAR. Tot plegat va ser una escenificació que passarà a la història com el que va ser, una estafa al poble català.

Acabada la funció els nostres “líders” amb “la satisfacció del deure complert”, se’n van anar a passar el cap de setmana a casa.

El processisme va fer la seva i un cop més ens va ben entabanar, van paralitzar la independència mentre refredaven i frenaven a la gent, que a poc a poc, amortit el sentiment d’unió, reivindicatiu i, perquè no dir-ho, guerrer, que havia provocat el dia 1, va “tornar cap a casa”, la resta … Bé, tots la sabeu.

El dilluns podem commemorar aquella jornada, podem recordar-la amb orgull, però el dia 1 d’octubre de 2017, el jorn que va fer descloure L’OPORTUNITAT, ja ha passat.

Ara cal treballar, treballar i treballar per tornar a fer possible un “momentum” com aquell i aconseguir que el poble sigui altre cop POBLE CATALÀ.

SOM Catalans.